EL CAMÍ DE SIRGA: DE CASP A TORTOSA

Tenim tres dies per davant i el gran riu a seguir. Ens hem proposat fer un tros del GR-99, concretament el seu tram final, el tram dels grans embassaments, que han domesticat aquest riu que en el seu estat salvatge va ser capaç de formar el delta, aquesta mar de terra que ens proporciona el paisatge sublim que vaig contemplar durant la meva infància.
Ens proposem seguir el Camí de Sirga, tal com ens ha transmès en Jesús Moncada, malgrat no poder-lo seguir en la seva totalitat al trobar-se negat pel mateix riu allí on s’han construït els embassaments de Mequinensa i Riba-roja, endinsar-nos a través de la serralada costanera, resseguint el dubitatiu curs, talment com si s’hagués perdut i li costés trobar la sortida fins el plàcid mar, o és que té mandra d’arribar-hi massa ràpid i no haver tingut temps de conèixer aquests racons de la nostra terra que et sorprenen.

Avui és festa, i en hem enfilat de bon mati al tren per a desplaçar-nos fins a Casp, el lloc on la nostra pàtria, amb els seus afanys de grandesa, va iniciar el seu camí de pactisme cap a la seva feblesa al deixar-se absorbir, malgrat voler mantenir la seva pròpia personalitat.

Per no perdre el costum amb el grup que formem El German i la Maru, la Dolors i el Josep, el Sergi i jo, el dia surt gris, amenaçador de pluja, malgrat que vaig pronosticar que el dia seria assolellat i que esperem que al llarg del dia vagi passant el front i quedi net per a la resta de viatge. Quan som prop de Casp veiem cortines d’aigua, arcs de Sant Martí, i quan el tren para a l’estació del nostre inici i ens toca baixar estan caient gotes que ens agafen totalment fora de lloc. Aquesta vegada no portem cap impermeable per protegir-nos, no estava prevista aquesta aigua, ens fem la foto inicial i cerquem un bon lloc per esmorzar i sobretot esperar que passi aquesta tamborinada que estem segurs no pot durar.

Trobem un bar obert que ens preparen un entrepà exagerat, però que de segur gastarem en el 80 km que ens queden per endavant. A la sortida, amb el ventre tret de pena, iniciem la nostra singladura pel parc, que ocupa l’antic llit del riu Guadalope, que passava per anar a trobar-se amb l’Ebre prop de la vila. Remuntem l’antic riu entre camps d’horta per un camí ample fins trobar la presa que talla el riu per desviar-lo a traves de tres túnels cap a l’embassament de Mequinensa, és el que anomenen els Ulls del Guadalope.

Quan saltem per damunt d’aquesta lloma que separa el Guadalope de l’Ebre, ens sorprèn la grandiositat de l’embassament, en aquest moment totalment ple o pletòric; el contrast total entre les dues bandes de la cresta, una amb el llit del riu ple de matolls, l’altra amb el canal inundat. Aquí se’ns acaben els núvols i es trenca el cel per deixar pas a un sol brutal, que després ens cremarà la pell, tot i ser solament el primer dia de maig.

En aquest tram el riu estava mandrós, amb poques ganes de sortir d’aquesta plana per endinsar-se per les serralades que l’esperen, i dubitatiu i com sense ganes va lliscant poc a poc cap al seu destí, i al crear l’embassament la serp a esdevingut més ampla però igual de cargolada i a nosaltres solament ens queda que anar descobrint els racons que poc a poc ha anat formant.

Esperàvem un paisatge pla, feréstec, avorrit, sense gràcia, i en canvi la sorpresa ha estat total ja que el camí ha estat dissenyat per tot de senders per la vora mateix del llac, pujant i baixant desnivells que sovint ens obligaven a baixar inclús de la bici per la duresa de la rampa i el desgranat del terra, racons entre pins, per petits istmes que l’aigua ha deixat, tan aviat cap el nord com cap el sud, ara cap a llevant ara cap a ponent. Hem arribat a pensar que no arribaríem mai al cap de l’etapa 33, al Mas de la Punta, però tampoc no ens sabia greu doncs gaudíem molt més del que ens podíem esperar, potser hem tingut sort ja que el temps encara no és massa calorós i la vista que es veu encara es manté verda dintre de l’aspresa que es deixa veure per tot arreu.

No trobem a ningú per en lloc, les finques estan buides, inclús els camps de cirera que trobem que aviat es colliran si no ho estan fen, però quan arribem al Mas de la Punta comencem a trobar gent acampada i tot d’una estem al mig d’una gernació que fan una festa popular en aquest indret, trobem molts bars o carpes que ofereixen cervesa, entrepans, però enlloc es pot veure aigua potable ni tan sols estan oberts els serveis, el que fa que no s’entengui com poden estar-hi acampats i sobreviure-hi. A partir d’aquí comencem a veure que tindrem un problema: l’aigua, que serà un bé molt escàs, i tanta que en veiem a l’embassament, però no ens atrevim a veure’n, no sigui que acabem amb una descomposició.

Aquí el riu ha deixat, al créixer l’embassament, una península estreta, a l’altra part del riu, on s’aixeca l’ermita de Santa Magdalena, que l’anirem poc a poc voltant tot seguint el nostre camí envers el refugi de Freixes. Continuem encara per senders que ens obliguen a avançar molt lentament, amb compte de no caure i fer-nos mal, o tenint de baixar per la dificultat d’una rampa, i veient que el dia s’accelera i comencem a pensar que potser no tindrem temps d’arribar fins a Mequinensa.

El Josep i la Dolors decideixen continuar fins al destí per carretera, ja que veuen que tenen certa dificultat i estan cansats de les senderes, els altres continuem pel camí traçat per poder comprovar l’espectacularitat del recorregut. Encara una sendera més que ens fa baixar i empènyer la bici però després ja tot són camins amples, aptes per a vehicles de 4 rodes, per tant sense cap problema per a nosaltres, llevat d’algunes pendents que continuen sent molt dretes i que ens fan patir, però tenim l’esperança que al refugi de les Freixes ens podrem refer.

El camí ens porta a traves de finques, fins a un camí que esdevé asfaltat, ràpid respecte a tot el que hem fet fins ara, a la nostra esquerra, al costat del riu veiem un gran edifici horrorós de color groc, que suposem que és el refugi de les Freixes que esperem que sigui el nostre oasi. Però tot d’una arribem a un cobert, sense cap mena d’estructura de servei, sense cap font, ... sense pràcticament res que és el que anomenen el refugi de les Freixes, Final d’etapa del GR 99!!?.

La calor ara ja es molt intensa, comencem a estar cansats i no podem veure i ja quasi no tenim aigua... i ens espera una pujada forta que ens farà deixar el riu que es va endinsant ja entre muntanyes fins a la presa que la fet créixer amb amplada.

Comencem doncs l’ascens amb no gaire entusiasme, esperant que no sigui massa dur, però no tenim sort i la pujada de 4 km ens va castigant, la vall és estreta, la calor asfixiant... i ja no tenim aigua, estem al desert.

Al final de la pujada ens trobem un altiplà ple de cereal, amb bones vistes sobre tot el que hem deixat enrere. A mida que l’anem creuant ens trobem camps de cereal flamejant al vent, amb grans masades fetes de bocs de pedra que en un temps anterior devien està plenes de vida, ara totalment despoblades.

Quan arribem el descens esperat el cor se’ns eixampla ja que ja veiem proper el nostre destí. La baixada és ràpida, o la fem ràpida fins que tot d’una al sortir d’una corba ens trobem, quasi inesperadament, altra vegada un braç del riu i al poc un club nàutic on ens podem refer de la set i veure tant aigua com volem. Continuem i al arribar a la presa de Mequinensa quedo parat de la poca alçada que realment té aquest pantà. Ben bé és que me l’imaginava molt més gran, sobretot pensant amb els km de pantà que havíem deixat enrere.

Quan després de poc arribem al poble ens trobem al Josep i la Dolors que ens esperen, tots plegats prenem un bon refresc i una mica més refets ens anem a acabar de recuperar les forces, primer a la dutxa i quasi tot seguit a sopar, que ens l’hem guanyat.

LA TORRE DE L'ESPANYOL

Som a la cubeta nord de la Ribera, i ens proposem coneixer una part de la comarca no gens visitada malgrat tenir uns racons molt atraients. El terme de la Torre de l'Espanyol té dues parts bastant diferenciades, la zona amb influència del reg, amb camps de fruiters, presseguer principalment, i la resta on el conreu dominant és l'olivera.Per aconseguir el track
Sortim de l'aparcament que trobem a l'entrada del poble, on hem deixat el cotxe, i ens dirigim en primer lloc cap a l'ermita de Sant Antoni, a través de la zona de regadiu. A la sortida del poble hi ha una forta baixada, continuant amb petits esglaons que ens porten amb no gaire esforç fins a l'ermita.

La trobem petita, ens sorprèn, i està enquadrada per uns xiprers. El poble es veu a prop, pràcticament al mateix nivell. Continuem pel camí de sota que ens deixa llançar-nos per una rampa quasi vertical que ens fa demostrar la nostra habilitat. Una mica més avall retornem cap al poble, passem a tocar d'una granja, planegem, una altra granja i arribem a la Font d'en Horta, on trobem els antics rentadors municipals.Sortim a la carretera, en direcció a Vinebre, però solament la seguim uns 100 m per desviar-nos tot seguit amb la mateixa direcció que portàvem, per seguir planejant per sota el poble prop també d'altres granges i de la depuradora. Quedem sorpresos de l'alta activitat ramadera d'aquesta zona.
A partir d'aquí comencem a baixar per creuar el barranc de la Torre, seguint el camí de la Palma. Només travessar-lo comença la pujada fins trobar a la dreta el camí de Faquims, que el seguirem fins dalt de la serra del Rovelló. Al trobar el camí de Vinebre a Cabaces, per Gorraptes, el seguirem cap a la dreta sempre per damunt de la cresta. Cal vigilar que al cap de poc ens trobarem una bifurcació, cal pendre el camí de la dreta, que puja i passar per damunt d'una roca que fa una quasi balma.Aquest tram té unes magnifiques vistes cap als dos costats, al fons a la nostra dreta veiem la Palma.Quan arribem a la serra dels Aubellons, deixem el camí de Cabacés. Cal fer quasi mitja volta per prendre el camí que ens porta per la vall del Masetsfins a la carretera que ve de la Torre i va cap al Priorat. És una baixada inicialment ràpida fins que arribem a la vall, per seguir-la ja més planejant però igual de ràpida al estar el pis en molt bon estat.
Seguim la carretera cap amunt uns 500 m, per deixar-la pel camí de les Aranits, que ens porta al fons del barranc de la Torre, al seu inici. En aquest punt trobem que baixa aigua pel barranc, es nota que l'hivern ha estat plujós.
En aquest tram cal estar atent per que deixarem el camí per seguir-ne una altre que quasi esta desaparegut, és ample com els altre, però ha crescut romer i matoll al seu interior i el pis és molt pedregós, al començament el podem fer pedalant però quan el camí agafa pendent ens veiem obligats a fer un tram a peu.
Quan sembla que estem perduts trobem el camí que ve de la carretera que va a la Figuera i que ja està amb un estat molt adequat per poder seguir-lo amb la bici, encara que la pujada segueix essent important.
Sortim a la carretera amb direcció cap a la Figuera, la seguim 1 km i just al punt quilomètric 3 surt el camí per la dreta que ens portara cap a la serra de les Obagues, amb descens ràpid cap als Comellars, fins al mas del Comandant, on se'ns acaba la bona vida i reiniciem un ascens pel camí mig abandonat, al menys sense trànsit de vehicles en molt de temps, l'indret però és d'una bellesa espaterrant,fins que passem pel mas del Murallo, inacabat i molt lleig, per seguim pujant fent una ziga-zaga i retrobar el camí en millor estat prop del coll de la Garganta, on entre còrrecs i roderes gravades a l'argila iniciem la baixa final que ens portara altre cop a la Torre de l'Espanyol.
El primer tram de baixada sense ser complicat cal anar amb precaució ja que no està gaire xafat, i quan entrem a la zona baixa de la vall, amb camp conreats ja esta millor, la pendent no és tan forta i es pot anar més relaxat.
Han estat 32 km que ens han permès fer una ideia bastant general de com és el terme d'aquest poble, amb valls molt fondes i serralades amb una vista magnifica.
IBP = 100, amb algun tram amb dificultat pel tipus de terra.

TIVISSA: BARRANC DELS FOGASSOS

Hem quedat amb l'Àngel per anar a conèixer una mica la serra de Tivissa i els territoris de l'altra vessant. Ja ens l'havíem trobat varies vegades pedalant per aquests barrancs de Tivissa i un dia em va proporcionar les rutes de btt que tenen marcades a Tivissa, i d'aquí ens ve l'interès de conèixer altres paratges que ens diuen preciosos.

Quan ens llevem dubtem si anar-hi ja que ha estat plovent i les prediccions no són gaire bones, però en tenim moltes ganes i a més ens esperen pel que ja som a carregar les bicis al cotxe i a veure si podem arribar secs a casa.
Quan arribem a Tivissa, l'Àngel ja ens espera i després d'explicar-nos una mica la ruta que ens ha preparat ens decidim a emprendre la marxa i ens desitgem sort. La ruta ens explica es una petita variant del que va ser la cursa de btt que varen fer a la tardor passada i que bàsicament és el recorregut de la ruta de les pintures rupestres que està dissenyada per a fer a peu.
Sortim de Tivissa pel camí que ens portaria a l'ermita de Sant Blai, però l'Àngel ens comenta que encara que la ruta hauria de fer-se directament per l'ermita i pujar al coll del Ventall, nosaltres continuarem pel camí fins al coll de Maula i d'allí apropar-nos al coll del Ventall per la part del darrera, ja que així la pendent no era tan forta i no ens deixaria les cames fetes pols.
Malgrat la variant també tenim 2 km d'una pujada gens suau , cert que no tan dreta com la de Sant Blai, encara que, al ser el terra de formigó, et permet tenir un impuls segur, el que et facilita molt l'ascens. Quan arribem al coll de Maula ja se'ns ha acabat el fred, la vista cap a Tivissa és molt bonica, en un dia clar ho és, en canvi avui amb el dia gris i amb una calma total, el fum de les fogueres pujant recte com un fus, li dona un encant especial, i ho gaudeixes especialment quan és fruit de superar l'esforç que s'ha tingut de realitzar per arribar-hi.
Passada la cresta tenim a la dreta el barranc i el tossal de Penya-roja a la nostra dreta,
i l'Àngel ens indica que al tornar prendrem una sendera que ens portarà quasi al seu peu. Seguim ascendint fins al veritable coll de Maula i al poc d'iniciar el descens trenquem a l'esquerra per anar cap al coll del Ventall, a on hauríem arribat si haguéssim passat per l'ermita.
Continuem per la dreta, amb lleuger ascens fins al coll de Monegret, amb una bona panoràmica de l'ermita de Sant Blai a la nostra esquerra.
Aquest tram és una zona d'obaga molt frondosa amb el ferm en bon estat. Ens trobem a un company de l'Àngel que ja estava tornant, ha pegat una bona matinada i ha tingut d'anar molt ràpid ja que ens explica que ha fet un tom llarg, algun dia el farem nosaltres. És l'única persona que trobarem en tot el recorregut.
Al coll de Monegret girem pel camí de l'esquerra, ens trobem una cadena que ens barra el pas, i que no en fem cas ja que solament té efecte per als vehicles de 4 rodes,
iniciem el descens cap al barranc del Fogassos, que ens sorprèn amb indrets angosts,
amb roques escarpades, racons suggerents, amb fonts, la de Missamaroi, que no s'estronquen durant tot l'any i una vegetació força abundant.
El terra és pedregós, cal anar una mica amb compte, però el descens és ràpid, algun punt amb forta pendent, com en el racó de les trinxeres, fins arribar al racó del les coves de Vilella, on hi ha pintures rupestres dignes de visitar.
A partir d'aquí comença a planejar el nostre camí, el barranc s'obre i al cap de poca estona ens trobem amb la cruïlla del camí del Burgans que per la dreta ens portarà altre cop al coll de Maula, abans però haurem tingut de fer una bona pujada, tot el que havíem alegrement baixat, haurem visitat dos masos que de lluny deixen veure la importància que en un temps havien tingut, el de Biscorn i el de l'Andreu, aquest darrer ja pràcticament ensorrat, encara que conserva per un costat una imatge de gran edificació.També haurem passat pel peu d'una carrasca emblemàtica prop del mas de l'Andreu, que no sembla tan gran per que està situada en un coster, però que quan t'apropes et veus indignificant al seu costat.Quan anys de feu que contempla el passar dels veïns?.A l'iniciar la baixada del coll de Maula cap a Tivissa, just abans d'arribar a la cresta des d'on veuríem el poble, deixem el camí ample per seguir una sendera que surt per l'esquerra amb direcció al Tossal de Pena-roja. Es una sendera de cabres, es nota per l'olor, potser d'aquí ve el nom de la cursa de la Cabra, molt pedregosa, pràcticament impossible de fer dalt de la bici. Nosaltres solament varem poder pedalar durant els primers 200 m, després ja va ser del tot impossible per a les nostres possibilitats, i una vegada que vaig intentar fer-me l'espavilat vaig sortir dispara't pel davant de la bici talment com si es tractés d'un toro d'un "rodeo", sort que no em vaig fer res, però opino que aquest tipus de sender es preferible fer-los a peu, i esperar trams millors per poder gaudir de la bici.

A la sortida de la sendera està el mas de la Cuna, on trobem una cisterna on abeura el bestiar,

i trobem tot seguit el camí, ara ja ample, que en ràpid descens, per un tram ple de flor de saüc,que et dona la impressió que hagi nevat, ens porta, just després de passar pel mas de Samarra,al camí que la setmana passada varem seguir quan anàvem de Tivissa a Ginestar per Collentort.
D'aquí a Tivissa ja es conegut, baixem al barranc del Moli del rei, pujem a Pixavaques, baixem al barranc de Sant Blai i pugem a Tivissa, total... acabem desfets, sort que no ens em mullat.
Quan som al bar recuperant el líquid que em perdut, talment com si ens premiessin per la nostra gesta, a lAngel li donen el premi de la cursa de la Cabra, que havia corregut a la tardor, al més veterà que es va atrevir a fer-la. Felicitats Àngel.Moltes gràcies per haver-mos fet d'amfitrió i ensenyar-nos aquest racons tan bonics que té el vostre terme. Esperem repetir-ho.
IBP = 100.

CAPCIR, DE MÓRA A GINESTAR PER

"Que us sembla si avui anem cap a Tivissa pel barranc de Capcir, segurament que estarà molt verd aquesta primavera que surt d'un hivern plujós" proposo als meus companys.aconseguir el track

La proposta es acceptada i ens dirigim cap allà. Sortim pel costat del poliesportiu de Móra la Nova, i seguim el camí de Darmós pel Piló o de les Atarosses, quan passem per la granja de Bauló estem una mica preocupats per si ens sortiran gossos, ja que tots tres hem tingut experiències molt negatives amb algun exemplar d'aquest indret, però aquesta vegada són bastant normals, jo dic del país, ja que solament es limiten a bordar una mica sense bellugar-se del lloc.
Un cop salvat aquest punt cerquem el camí de la sèquia del reg del pantà dels Guiamets i la seguim en direcció a Darmós, sense abandonar-la fins que trobem el camí que puja cap a les Planes. Ha estat una obaga molt frondosa, amb el camí ben preparat, ja que darrerament han retirat part de vegetació del terra que sempre ens acabava fent reparar els neumàtics doncs patíem per alguna punxa que se'ns hi clavava.
La pujada fins les planes es curta i amb algunes rampes molt dretes. Tot d'una ens adonem que el Sergi no ens segueix, en aquell moment sona el mòbil, vol dir que hi ha hagut algun problema. Es que té tanta força a les cames que ha trencat la cadena a la rampa més dreta. Sergi modera't que ja és la tercera vegada que la trenques!.
Ara que ja som al pla el seguim una mica en la mateixa direcció que portem fins a la propera cruïlla, baixem cap el barranc de Pregonelles i, a la pujada cap a la Serra, el Sergi torna a trencar la cadena, havia quedat malament l'altra vegada ja que el passador estava molt desgastat, traiem dues malles, el passador queda perfecte i esperem que aquesta vegada duri, eh! Sergi, modera la teva força...
Bromes a part, acabem de pujar el barranc de Pregonelles, arribem a la Serra d'Almos, sortim cap al mas d'Alerany, el travessem i enfoquem cap a la serra de Llaberia pel barranc de Capcir.

Cada cop està més i més preciós, es nota molt la bona feina que està fent el consorci respecte al manteniment dels camins i de les zones properes, netejant-les i assegurant un més que acceptable trànsit que ens permet poder gaudir amb tota tranquil·litat de l'entorn que trobem en aquest tancat barranc que el creuem i creuem fins cansar-nos.

El Miquel ens comenta que hem de tornar a la tardor, que llavors els arboços estan amb el fruits madurs i sembla que el bosc estigui amb flames. De fet ho volíem fer la tardor passada però varem témer la sortida del cap del barranc que és molt argilosa i ja hem tingut males experiències amb aquest element que ens deixa la bici totalment inútil.
La sortida del barranc es fa per la part esquerra del barranc, la dreta en el sentit de la nostra marxa,
amb forta pendent inicial per després suavitzar-se una mica i fer un seguit de revolts que ens porten al coll, des d'on divisem una magnifica miranda del clot que forma el mas de Peles, amb el coll de Fatxes al fons i la serralada dels Borjos i la Llena al nostre davant.
En travessar el coll ja divisem Tivissa, no voldríem passar per la carretera, pel que anem a cercar una alternativa que varem fer una altra vegada en sentit contrari per una senda que no semblava molt complicada.Al iniciar el descens, trenquem a la dreta pel camí que trobem, el de Silgues, que el seguim més o menys un km, fins arribar a una nova cruïlla, on agafem el camí de l'esquerra i al poc trobem un pal indicador d'on surt una sendera cara avall que es una delicia. El terra està ple de pinassa, no hi ha massa pedra, al començament les aigueres sembla que impedixin el pas però d'hora te n'adones que es totalment ciclable, vas pel mig del bosc
i al poc temps ja fas cap a una altra pista que seguirem en ple descens. Cal felicitar a la gent de Tivissa per tenir en tan bon estat aquesta sendera que és pràcticament l'única forma de baixar sense tenir que passar per la carretera.
Quan sembla que tenim de deixar el camí i sortir a la carretera que baixa de Fatxes, podem continuar-hi i després de travessar un camp de conreu que s'ha menjat la senda del camí de Natocs tornem a trobar la sendera, una mica en més mal estat, que ens porta fins quasi a l'entrada de Tivissa.

Estem tan engrescats que malgrat l'esforç que ha calgut fer fins arribar aquí, ens ha semblat tot molt curt i decidim continuar a sortir fins quasi Ginestar, per poder gaudir d'una baixada llarga, ràpida, segura i divertida. Ens caldrà guanyar-nos-la amb una bona dosi d'esforç fins situar-nos-hi al cap d'amunt.
Travessem Tivissa i sortim pel camí de que va a l'ermita de Sant Blai,
però el deixem tot seguit per continuar baixant fins al fons del barranc que prové del mateix Sant Blai i com és normal, després d'una baixa ràpida ve una pujada, que ens portarà fins Pixavaques, on tornem a baixar fins al fons del barranc del Moli del Rei.
El Sergi ja s'ho espera, tornem a pujar, aquesta vegada pel camí de la Cuna fins al coll d'Esparigueres, des d'on veiem una llarga vista sobre tots els plans, i divisem perfectament la Plana de Miquelillo que varem visitar fa uns quants dies.
Es l'hora de reprendre forces que ja estan molt gastades i aprofitem que tenim un bon mirador per fer un mos.
Jo vaig una mica mal fixat i li comento al Sergi que ara ja iniciem la baixada llarga, però el Miquel em corregeix i comenta que encara hem de saltar un altre coll. El Sergi es desespera però està content...
Al poc trobem un camí que baixa per l'esquerra, que no seguim, i el Miquel ens comenta que ve del coll de Maula i pots contar que aviat ho comprovarem... Per sort la següent cresta no es gaire alta i amb poc esforç la conquerim i, ara sí, comencem a baixar i baixar, al començament amb moltes pedres que fa que tinguem de ser molt prudents, però cada vegada el camí esdevé millor i una vegada acabem de travessar l'inici del barranc de Collentort ja no ens aguantem més i ens deixem caure sense esma, aprofitant tots els salts que trobem a l'obaga de Banyoles.
Quan arribem a la carretera de l'Eix de l'Ebre ja hem acabat de cremar tota l'adrenalina que teníem, amb una rialla que ens uneix l'orella amb l'altra orella, i ens resignem a seguir la carretera que ens porta altre cop a casa.
Quina sortida!!!
IBP = 115