Ens proposem seguir el Camí de Sirga, tal com ens ha transmès en Jesús Moncada, malgrat no poder-lo seguir en la seva totalitat al trobar-se negat pel mateix riu allí on s’han construït els embassaments de Mequinensa i Riba-roja, endinsar-nos a través de la serralada costanera, resseguint el dubitatiu curs, talment com si s’hagués perdut i li costés trobar la sortida fins el plàcid mar, o és que té mandra d’arribar-hi massa ràpid i no haver tingut temps de conèixer aquests racons de la nostra terra que et sorprenen.
Avui és festa, i en hem enfilat de bon mati al tren per a desplaçar-nos fins a Casp, el lloc on la nostra pàtria, amb els seus afanys de grandesa, va iniciar el seu camí de pactisme cap a la seva feblesa al deixar-se absorbir, malgrat voler mantenir la seva pròpia personalitat.
Per no perdre el costum amb el grup que formem El German i la Maru, la Dolors i el Josep, el Sergi i jo, el dia surt gris, amenaçador de pluja, malgrat que vaig pronosticar que el dia seria assolellat i que esperem que al llarg del dia vagi passant el front i quedi net per a la resta de viatge. Quan som prop de Casp veiem cortines d’aigua, arcs de Sant Martí, i quan el tren para a l’estació del nostre inici i ens toca baixar estan caient gotes que ens agafen totalment fora de lloc. Aquesta vegada no portem cap impermeable per protegir-nos, no estava prevista aquesta aigua, ens fem la foto inicial i cerquem un bon lloc per esmorzar i sobretot esperar que passi aquesta tamborinada que estem segurs no pot durar.
Trobem un bar obert que ens preparen un entrepà exagerat, però que de segur gastarem en el
Quan saltem per damunt d’aquesta lloma que separa el Guadalope de l’Ebre, ens sorprèn la grandiositat de l’embassament, en aquest moment totalment ple o pletòric; el contrast total entre les dues bandes de la cresta, una amb el llit del riu ple de matolls, l’altra amb el canal inundat. Aquí se’ns acaben els núvols i es trenca el cel per deixar pas a un sol brutal, que després ens cremarà la pell, tot i ser solament el primer dia de maig.
En aquest tram el riu estava mandrós, amb poques ganes de sortir d’aquesta plana per endinsar-se per les serralades que l’esperen, i dubitatiu i com sense ganes va lliscant poc a poc cap al seu destí, i al crear l’embassament la serp a esdevingut més ampla però igual de cargolada i a nosaltres solament ens queda que anar descobrint els racons que poc a poc ha anat formant.
Esperàvem un paisatge pla, feréstec, avorrit, sense gràcia, i en canvi la sorpresa ha estat total ja que el camí ha estat dissenyat per tot de senders per la vora mateix del llac, pujant i baixant desnivells que sovint ens obligaven a baixar inclús de la bici per la duresa de la rampa i el desgranat del terra, racons entre pins, per petits istmes que l’aigua ha deixat, tan aviat cap el nord com cap el sud, ara cap a llevant ara cap a ponent. Hem arribat a pensar que no arribaríem mai al cap de l’etapa 33, al Mas de la Punta, però tampoc no ens sabia greu doncs gaudíem molt més del que ens podíem esperar, potser hem tingut sort ja que el temps encara no és massa calorós i la vista que es veu encara es manté verda dintre de l’aspresa que es deixa veure per tot arreu.
No trobem a ningú per en lloc, les finques estan buides, inclús els camps de cirera que trobem que aviat es colliran si no ho estan fen, però quan arribem al Mas de la Punta comencem a trobar gent acampada i tot d’una estem al mig d’una gernació que fan una festa popular en aquest indret, trobem molts bars o carpes que ofereixen cervesa, entrepans, però enlloc es pot veure aigua potable ni tan sols estan oberts els serveis, el que fa que no s’entengui com poden estar-hi acampats i sobreviure-hi. A partir d’aquí comencem a veure que tindrem un problema: l’aigua, que serà un bé molt escàs, i tanta que en veiem a l’embassament, però no ens atrevim a veure’n, no sigui que acabem amb una descomposició.
Aquí el riu ha deixat, al créixer l’embassament, una península estreta, a l’altra part del riu, on s’aixeca l’ermita de Santa Magdalena, que l’anirem poc a poc voltant tot seguint el nostre camí envers el refugi de Freixes. Continuem encara per senders que ens obliguen a avançar molt lentament, amb compte de no caure i fer-nos mal, o tenint de baixar per la dificultat d’una rampa, i veient que el dia s’accelera i comencem a pensar que potser no tindrem temps d’arribar fins a Mequinensa.
El Josep i la Dolors decideixen continuar fins al destí per carretera, ja que veuen que tenen certa dificultat i estan cansats de les senderes, els altres continuem pel camí traçat per poder comprovar l’espectacularitat del recorregut. Encara una sendera més que ens fa baixar i empènyer la bici però després ja tot són camins amples, aptes per a vehicles de 4 rodes, per tant sense cap problema per a nosaltres, llevat d’algunes pendents que continuen sent molt dretes i que ens fan patir, però tenim l’esperança que al refugi de les Freixes ens podrem refer.
El camí ens porta a traves de finques, fins a un camí que esdevé asfaltat, ràpid respecte a tot el que hem fet fins ara, a la nostra esquerra, al costat del riu veiem un gran edifici horrorós de color groc, que suposem que és el refugi de les Freixes que esperem que sigui el nostre oasi. Però tot d’una arribem a un cobert, sense cap mena d’estructura de servei, sense cap font, ... sense pràcticament res que és el que anomenen el refugi de les Freixes, Final d’etapa del GR 99!!?.
La calor ara ja es molt intensa, comencem a estar cansats i no podem veure i ja quasi no tenim aigua... i ens espera una pujada forta que ens farà deixar el riu que es va endinsant ja entre muntanyes fins a la presa que la fet créixer amb amplada.
Comencem doncs l’ascens amb no gaire entusiasme, esperant que no sigui massa dur, però no tenim sort i la pujada de
Al final de la pujada ens trobem un altiplà ple de cereal, amb bones vistes sobre tot el que hem deixat enrere. A mida que l’anem creuant ens trobem camps de cereal flamejant al vent, amb grans masades fetes de bocs de pedra que en un temps anterior devien està plenes de vida, ara totalment despoblades.
Quan arribem el descens esperat el cor se’ns eixampla ja que ja veiem proper el nostre destí. La baixada és ràpida, o la fem ràpida fins que tot d’una al sortir d’una corba ens trobem, quasi inesperadament, altra vegada un braç del riu i al poc un club nàutic on ens podem refer de la set i veure tant aigua com volem. Continuem i al arribar a la presa de Mequinensa quedo parat de la poca alçada que realment té aquest pantà. Ben bé és que me l’imaginava molt més gran, sobretot pensant amb els km de pantà que havíem deixat enrere.
Quan després de poc arribem al poble ens trobem al Josep i la Dolors que ens esperen, tots plegats prenem un bon refresc i una mica més refets ens anem a acabar de recuperar les forces, primer a la dutxa i quasi tot seguit a sopar, que ens l’hem guanyat.
